Diu Alfredo Sanzol:
A la meva àvia i a les seves germanes els encantaven els arbres, les flors i les plantes. Els parlaven, els feien carícies, els dedicaven molta estona. La meva àvia es quedava mirant les prunes verdes i petites de la prunera del jardí com si la seva mirada llancés raigs X de maduració, com si els seus ulls tinguessin la calor del sol. Al jardí hi havia tres rosers. Un d’ells feia les roses amb una textura semblant al vellut, d’un vermell carmí intens. Estaven tan ben cuidats, els donava tant d’afecte que, un any, una cadernera va venir a fer el niu entre les branques del roser. Quina energia transmetien aquestes dones perquè una cadernera s’atrevís a niar en un lloc visitat cada dia?
Escrivint
Delicades he descobert que aquest amor que elles projectaven sobre les plantes em feia sentir gelós. Volia que m’amanyaguessin com amanyagaven els rosers, el til·ler, les cintes o les margarides. Volia que m’acaronessin com acaronaven les fulles de la prunera. Tanmateix, amb les persones eren molt més reservades. El seu tracte era afectuós i cordial, tendre i educat, però l’espontaneïtat i la passió que feien brotar les llavors no les projectaven sobre les persones. Per què?
Bé, la imaginació i l’art serveixen per donar resposta a aquestes preguntes que es van quedar sense respondre. La meva àvia i les seves germanes pertanyen a la generació dels que passaven de la vintena quan va esclatar la guerra. Sens dubte és una generació trencada, partida afectivament, que va presenciar la inexplicable lluita a mort entre germans i que hi va participar. El record de tot allò el van enterrar sota el silenci. Era molt difícil que et parlessin del passat. Del passat recent, sí. Del d’abans de la guerra, també. Però del passat concret del temps que les va trencar, no. Per a mi sempre ha estat un misteri imaginar-les joves. Imaginar com eren quan es van quedar embarassades, quan somiaven en el futur, quan es protegien, quan s’estimaven, quan es barallaven i es perdonaven.
Delicades parla d’aquest temps que no podré conèixer mai i que he volgut inventar-me. No cal dir que aquests personatges no són ni la meva àvia ni les seves germanes. I els homes que són amb elles no són els seus germans ni els seus marits. Quan ets petit, la imaginació completa a tota velocitat el que no saps, i crec que
Delicades és un somieig que necessitava fabricar, un deute pendent que tenia per poder parlar amb elles, perquè em contessin el que mai no em van poder contar.
“Àvia, un dia m’has d’explicar la teva vida”, i em va contestar
“La meva vida no li interessa a ningú” i jo li vaig dir:
“A mi sí”. Sobre aquest “A mi sí” he construït
Delicades, i ho he fet com m’agrada, amb fragments, trossos, amb elements que en aparença no tenen relació, però que configuren un univers en el qual un roser que era mort sobtadament ressuscita. En el qual una costurera enganxa un crucifix a la paret amb ciment perquè no l’hi prenguin els milicians. Un pare es vol fer amic de la seva filla a Facebook. Unes germanes acomiaden el seu germà que se’n va a la guerra. Dos amics als quals els agrada passejar junts i en silenci són acusats d’homosexuals i busquen una noia muda perquè els aguanti l’espelma. Una parella veu impotent com el tren passa per damunt del seu gos i després… Una pintora intenta amb tota la seva ànima vendre un quadre. Una dona necessita l’ajuda heroica dels seus veïns per matar un ratolí. Dos tractants de bestiar descobreixen que la seva assistenta els considera perillosament intel·lectuals. Un percussionista d’una banda militar ofereix un concert de platerets. Un soldat envia un amic fotògraf a casa de la seva xicota perquè la fotografiï nua. Una àvia narra al seu nét el conte de Santa Casilda, que va convertir les roses en pans…
Delicades és una història de mort i de resurrecció. Una història de primavera en què la vida lluita amb totes les forces per continuar viva. Una història en la qual viure és més important que com viure. La meva àvia creia en el cel i, en llevar-se, el primer que feia, abans de visitar les plantes, era mirar al cel. I en allitar-se, l’última cosa a fer era també mirar amunt, mirar al cel. Dones amb els peus a terra i la mirada al cel. Aquesta ha estat la clau per construir un espai on aquests dos elements, terra i cel, apareixen literalment. Pot ser que elles pertanyin a un altre temps. Un temps perdut. Un temps d’homes i dones que van viure entre el cel i la terra. Pot ser que nosaltres creguem que ja no som com ells. Pot ser que els mirem com si aquell temps estigui ja superat. No ho sé. Entre els grans records que guardo de la meva àvia, hi ha el de la festa que es muntava la nit que hi havia estels fugaços. Treien les cadires al jardí i miraven en silenci la nit. Esperaven que un estel es despengés en l’horitzó i, somrient, assenyalaven amb els seus dits índexs, torçats per l’artrosi, el lloc des del qual, potser, ens estiguin mirant ara. Ho crec realment. Com un nen a qui li diuen:
“L’àvia és allà”.
.
