27 jul 2010

Homenatge a Màrius Carretero (1946-2010)


TAN JUNTES I LLUNY DEL CEL...

TAN JUNTAS Y LEJOS DEL CIELO

Aquarel·la de 50 x 50 cm

Lluny del cel en certa manera, ja que aquest es reflexa nítidament en l'aigua del riu.

Un riu que esdevé camí per a les dues barques.

Jo ho interpeto com un càlid i transparent camí de la vida dut a terme en companyia.

http://www.infomarius.com/

10 jul 2010

Delicades (T de Teatre)

Diu Alfredo Sanzol:

A la meva àvia i a les seves germanes els encantaven els arbres, les flors i les plantes. Els parlaven, els feien carícies, els dedicaven molta estona. La meva àvia es quedava mirant les prunes verdes i petites de la prunera del jardí com si la seva mirada llancés raigs X de maduració, com si els seus ulls tinguessin la calor del sol. Al jardí hi havia tres rosers. Un d’ells feia les roses amb una textura semblant al vellut, d’un vermell carmí intens. Estaven tan ben cuidats, els donava tant d’afecte que, un any, una cadernera va venir a fer el niu entre les branques del roser. Quina energia transmetien aquestes dones perquè una cadernera s’atrevís a niar en un lloc visitat cada dia?

Escrivint Delicades he descobert que aquest amor que elles projectaven sobre les plantes em feia sentir gelós. Volia que m’amanyaguessin com amanyagaven els rosers, el til·ler, les cintes o les margarides. Volia que m’acaronessin com acaronaven les fulles de la prunera. Tanmateix, amb les persones eren molt més reservades. El seu tracte era afectuós i cordial, tendre i educat, però l’espontaneïtat i la passió que feien brotar les llavors no les projectaven sobre les persones. Per què?


Bé, la imaginació i l’art serveixen per donar resposta a aquestes preguntes que es van quedar sense respondre. La meva àvia i les seves germanes pertanyen a la generació dels que passaven de la vintena quan va esclatar la guerra. Sens dubte és una generació trencada, partida afectivament, que va presenciar la inexplicable lluita a mort entre germans i que hi va participar. El record de tot allò el van enterrar sota el silenci. Era molt difícil que et parlessin del passat. Del passat recent, sí. Del d’abans de la guerra, també. Però del passat concret del temps que les va trencar, no. Per a mi sempre ha estat un misteri imaginar-les joves. Imaginar com eren quan es van quedar embarassades, quan somiaven en el futur, quan es protegien, quan s’estimaven, quan es barallaven i es perdonaven.

Delicades parla d’aquest temps que no podré conèixer mai i que he volgut inventar-me. No cal dir que aquests personatges no són ni la meva àvia ni les seves germanes. I els homes que són amb elles no són els seus germans ni els seus marits. Quan ets petit, la imaginació completa a tota velocitat el que no saps, i crec que Delicades és un somieig que necessitava fabricar, un deute pendent que tenia per poder parlar amb elles, perquè em contessin el que mai no em van poder contar.


“Àvia, un dia m’has d’explicar la teva vida”, i em va contestar “La meva vida no li interessa a ningú” i jo li vaig dir: “A mi sí”. Sobre aquest “A mi sí” he construït Delicades, i ho he fet com m’agrada, amb fragments, trossos, amb elements que en aparença no tenen relació, però que configuren un univers en el qual un roser que era mort sobtadament ressuscita. En el qual una costurera enganxa un crucifix a la paret amb ciment perquè no l’hi prenguin els milicians. Un pare es vol fer amic de la seva filla a Facebook. Unes germanes acomiaden el seu germà que se’n va a la guerra. Dos amics als quals els agrada passejar junts i en silenci són acusats d’homosexuals i busquen una noia muda perquè els aguanti l’espelma. Una parella veu impotent com el tren passa per damunt del seu gos i després… Una pintora intenta amb tota la seva ànima vendre un quadre. Una dona necessita l’ajuda heroica dels seus veïns per matar un ratolí. Dos tractants de bestiar descobreixen que la seva assistenta els considera perillosament intel·lectuals. Un percussionista d’una banda militar ofereix un concert de platerets. Un soldat envia un amic fotògraf a casa de la seva xicota perquè la fotografiï nua. Una àvia narra al seu nét el conte de Santa Casilda, que va convertir les roses en pans…

Delicades és una història de mort i de resurrecció. Una història de primavera en què la vida lluita amb totes les forces per continuar viva. Una història en la qual viure és més important que com viure. La meva àvia creia en el cel i, en llevar-se, el primer que feia, abans de visitar les plantes, era mirar al cel. I en allitar-se, l’última cosa a fer era també mirar amunt, mirar al cel. Dones amb els peus a terra i la mirada al cel. Aquesta ha estat la clau per construir un espai on aquests dos elements, terra i cel, apareixen literalment. Pot ser que elles pertanyin a un altre temps. Un temps perdut. Un temps d’homes i dones que van viure entre el cel i la terra. Pot ser que nosaltres creguem que ja no som com ells. Pot ser que els mirem com si aquell temps estigui ja superat. No ho sé. Entre els grans records que guardo de la meva àvia, hi ha el de la festa que es muntava la nit que hi havia estels fugaços. Treien les cadires al jardí i miraven en silenci la nit. Esperaven que un estel es despengés en l’horitzó i, somrient, assenyalaven amb els seus dits índexs, torçats per l’artrosi, el lloc des del qual, potser, ens estiguin mirant ara. Ho crec realment. Com un nen a qui li diuen: “L’àvia és allà”.
.

5 jun 2010

Preámbulo a un silencio

Porque se tiene conciencia de la inutilidad de tantas cosas
a veces uno se sienta tranquilamente a la sombra de un árbol
en verano
y se calla.

(? ¿Dije tranquilamente? falso, falso:
uno se sienta inquieto, haciendo extraños gestos,
pisoteando las hojas abatidas
por la furia de un otoño sombrío,
destrozando con los dedos el cartón inocente de una caja de fósforos,
mordiendo injustamente las uñas de esos dedos,
escupiendo en los charcos invernales,
golpeando con el puño cerrado la piel rugosa de las casas
que permanecen indiferentes al paso de la primavera
una primavera urbana que asoma con timidez los flecos
de sus cabellos verdes allá arriba,
detrás del zinc oscuro de los canalones,
levemente arraigada a la materia efímera de las tejas a
punto de ser de polvo.)

Eso es cierto, tan cierto
como que tengo un nombre con alas celestiales,
arcangélico nombre que a nada corresponde:
Ángel
me dicen
y yo me levanto
disciplinado y recto
con las alas mordidas
quiero decir: las uñas
y sonrío y me callo porque, en último extremo,
uno tiene conciencia
de la inutilidad de todas las palabras.
Ángel González 

Defy the limits and fly (seguim amb els germans Cavanagh)



Above the clouds
We flew to heaven
Through the eye of the storm
And into to the light

I see you
You're everywhere I go
In everything I do
I dreamed a thousand years
Just to be here where everything is right
Scrape those screamless skies
Defy the limits and fly

I see you
You're everywhere I go
In everything I do
I see you
You're everywhere I go
In everything I do

24 abr 2010

Mi nombre es Clodia (¡Hola y adiós!)


Tina Suárez Rojas (...) habla a través del personaje de Clodia ―la que Catulo llama Lesbia en sus poemas― para desdecir, con inaudita crudeza de expresión, las manifestaciones del poeta, demasiado sublime ―a juicio de Clodia― en su escritura, para revelar algunos otros detalles de su convivencia que no pasaron a los versos, y para rebelarse en definitiva contra la literatura desde una percepción presuntamente más realista de su relación con el poeta, sin que falte, al final, el guiño anacrónico de complicidad con el contexto cultural contemporáneo.

El poema se titula «Mi nombre es Clodia» y va precedido de una cita de Quevedo que dice:
«Puto es el hombre que de putas fía/ y puto el que sus gustos apetece».
Y dice así:
Pretendes hacerme pasar
a la historia
y a la historia de la literatura
por ser la mujer
que más has amado
la más bella en veleidades
también del imperio la más puta

de la halitosis de tus besos
de tu caspa testicular
del hedor de los altos sentimientos
que por el nalgatorium expedías
no diste testimonio alguno
¿cómo no arremeter contra fides
ante tanta adversidad? y sin embargo
hoy a ti te acompañan los manes
a mí me persiguen lemures
mira que era patricia
a los ojos de roma inteligente distinguida
que envenené a metelo con pulcritud
que he fornicado siempre con disimulo
de nada me arrepiento pese a todo
antes bien
regocijo me provoca recordar
no haberte dedicado nunca
el sagrado eleleu
por más que fingir a tu lado
fuera fingimiento natural y no
favoritismo de los dioses
excelente poeta no lo dudo
como amnate con la intención no basta

quisiera reposada en el triclinio
abandonarme a racimos salaces
sin tener que percibir los ecos
de tus yambos acusicas
deja al menos por Júpiter de llamarme Lesbia
que no da lugar sino a equívocos

AVE ET VALE CATULO
QUE TE ZURZAN

Fuente: http://www.ediciones-encuentro.es/
Texto de Vicente Cristóbal

Apagarse lentamente



It's in my heart; it's in your soul,
You choose to judge,
Is that your role?
Don't analyse or complicate,
You'll critisise, you can't relate...

And now you want some understanding.
What's my point of view?
Then I'll just fade away
When I hear all your lies I choke
Then I'll just fade away
Suffering from the times you spoke I fade

Regarding more? just seems much less.
So cynical you must confess.
I'm dying here, completely blind
Your will to live- just dampens mine,

And now you want some understanding...
What's my point of view?

Mensajes en botellas rotas


RELATIVIDAD, de Roger Wolf:

La vida es como
despertarse
a media noche
aturdido
y confuso, absolutamente
estúpido,
forzando
ojos arruinados
para ver el reloj:
nunca sabes
demasiado bien
si son las 3 y 1/2
o las 6 y 1/4.
Y lo que es más,
a quién
coño
le
importa.

23 abr 2010

El principio activo de la oblicuidad (pudor poético)

VILLANESCA, de Tina Suárez Rojas

muérase la primavera

su siempreviva
su nomeolvides
su aquitespero

muéranse sus bonituras
y sus primores
el putrefacto arrebol
de tanto abril
y tanto mayo la terapia
intensiva de su verde
celaje la calmosa sevicia
de sus madrigales
el catarro insoluble
de sus torpes ranúnculos
calamidad abajo

muéranse las dalias
contra los alelíes
suenen a vísperas de huesos
las calandrias
sangre el pitiminúsculo
pimpollo de sus amantes
en babia
que no traspase una prenda
la ensoñadora fragancia
de su infamia
que no se rindan
los corazones
al gesto abierto
de su hecatombe

vade retro primavera
tornasolada bastarda
no pretendas herbolar
con tu esperanza
los posos de mi túmulo
olvidado
no me asistas
no te entregues no me colmes
te lo he dicho y aún te niegas

esto no es arcadia

Llegenda i tradició


Segons la tradició popular, Sant Jordi era un militar romà nascut al segle III a la Capadòcia (Turquia). El sant, que estava sota les ordres de l'emperador Dioclecià, va negar-se a portar a terme l'edicte de l'emperador que ordenava perseguir els cristians i per aquest motiu va ser ésser martiritzat i decapitat pels seus coetanis. Molt aviat es va començar a venerar com a màrtir a la part oriental de l'Imperi Romà i de seguida aparegueren histories fantàstiques lligades a la seva figura.

La gesta de Sant Jordi i el drac va fer-se popular a tot Europa cap al segle IX sota el nom de 'Llegenda àuria' i va ser recollida per l'arquebisbe de Génova, Iacopo da Varazze, més conegut com a Iacobus de Voragine, l'any 1264, en el llibre 'Legenda sanctorum'. En aquesta versió, però, la gesta passava a Líbia.

La versió de la llegenda més popular a Catalunya explica que a Montblanc (Conca de Barberà) hi havia un drac terrible que causava estralls a homes i bèsties. Per apaivagar-lo, s'escollia per sorteig una persona que era donada en sacrifici al monstre. Un dia la sort va assenyalar la filla del rei, que hauria mort a mans de la fera si no hagués estat per l'aparició d'un bell cavaller que es va enfrontar al drac i el va matar. La tradició afegeix que de la sang vessada va néixer un roser de flors vermelles.

Aquesta mateixa llegenda, amb lleugeres variacions, es repeteix en les tradicions populars d'Anglaterra, Portugal o Grècia.

Font: http://www.gencat.cat/
 

11 abr 2010

Here and now (indecisión)


No pienses en mañana
ni me hagas promesas
ni tú serás el mismo
ni yo estaré presente.

Vivamos juntos la cima de este amor
sin engaños
sin miedo
transparentes.

Claribel Alegría

19 mar 2010

Guerra sucia


"Amaños, arterias, trucos del corazón
que aplacan la conciencia cuando les damos vuelta."
Francisco Díaz de Castro

Sospecho que jamás volveré a verte.
Sospecho que será mi amor tan corto
como el viaje en un tren de cercanías,
que no apartarás, durante el trayecto,
la mirada del libro que sostienes
con firmeza entre las manos, ajena
a la lluvia, al paisaje, a mi presencia.

Mientras, el silencio pasa rozándote,
rozándonos los labios
hablándome de ti,
de la noche que se acerca insegura,
humilde y vacía como la próxima
estación, como el próximo fracaso.

Indiferente y sola, te marchaste.
En el aire viciado del vagón
quedó flotando el poso
de la nostalgia. Perseguí a través
del cristal el fantasma de un recuerdo,
si hermoso o terrible, lo desconozco.
Pero no renunciaré -porque me pertenece-
a la lectura de ese joven cuerpo
ala deriva, a inventar un pasado,
a defender la bondad de los sueños.

Tal vez, años después, ya casi viejo,
me arrepienta de las horas perdidas
observando cómo el deseo mancha
las paredes insomnes de la casa,
cómo cubren de escombros y hojas muertas
el jardín. Tal vez piense que, en el fondo,
todo tiene un precio, que fabriqué
una historia, una vida fantástica,
irreal que -como advertía Rilke-
debo olvidar para hacerla únicamente
mía y que desdibujo sin pudor
como argumento para emborronar
unas cuartillas y engañar así
al inocente lector que me cree
sincero y siente, quizá, en su propia
carne la herida informe, no cerrada
del amor traicionado.

Depende de mí, de si continúo
o no este juego que vivas o mueras.
Con un golpe de suerte, con los dados
trucados puedo desenmascararte.

Carlos Alcorta

6 mar 2010

Origen del Dia Internacional de les Dones


El 8 de març s'ha convertit en un símbol per a les dones dels cinc continents. La celebració no es basa en un únic fet ni tampoc ha tingut sempre el mateix sentit. La història canvia, és dinàmica, i el sentit dels símbols i significats també.

Antecedents

Des de l'inici de la revolució industrial, àmplies capes de la població femenina dels sectors populars es van incorporar al treball assalariat. Aquesta incorporació no les eximí, però, de continuar sent responsables del treball de cura de les persones del grup familiar ni de les activitats domèstiques.

Les precàries i difícils condicions de treball industrial van provocar, des de mitjans del segle XIX, l'aparició de moviments de dones que reivindicaven millors condicions laborals, com ara la reducció de la jornada laboral, la limitació de l'edat de treball de les criatures, la prohibició de l'horari nocturn per a les dones, la compensació econòmica per accidents laborals i les mesures per prevenir-los.

D'aquesta experiència, Catalunya no en va quedar al marge. N'és un exemple la vaga que 3.500 treballadores del sector tèxtil d'Igualada van fer l'any 1881, en demanda de millors condicions de treball.

Els fets de Nova York

En l'origen de la commemoració del 8 de març com a Dia Internacional de la Dona, tradicionalment s'han destacat diversos fets puntuals: la vaga de les obreres tèxtils nord-americanes de 1857, l'incendi de la fàbrica Cotton o el de la Triangle Shirtwaist Company, de Nova York, el dia 25 de març de 1911 (indústria tèxtil on treballaven cinc-centes persones, en la seva gran majoria dones immigrants joves).

En aquest darrer incident van morir 142 obreres que l'any anterior havien mantingut una important vaga per demanar millors condicions laborals.

El dret a vot

Ja que les dones contribuïen amb el seu treball -tant el remunerat com el domèstic- al creixement de l'economia dels seus respectius països, volien tenir el dret a participar en l'àmbit públic. Aquesta participació se centrà, durant unes dècades, en la reivindicació del dret de vot per a les dones, l'altre gran eix que conflueix en la celebració d'aquest dia.

La primera declaració programàtica reivindicant el dret de vot, la van fer les dones nord-americanes, el 1848, reunides a Seneca Falls. Anys després, les sufragistes angleses van fer de la reivindicació del dret de vot per a les dones l'eix central de les mobilitzacions. Les seves accions i les seves idees van traspassar fronteres i van tenir repercussions en altres països.


La primera celebració

A partir de 1908, les socialistes nord-americanes van celebrar el Dia de la Dona, el darrer diumenge de febrer, per reivindicar el dret de vot. El 1910, en el marc de la II Conferència Internacional de Dones Socialistes, Clara Zetkin llençava la proposta d'establir el Dia Internacional de la Dona, amb l'objectiu principal de promoure el sufragi universal femení, la pau i la llibertat.

Seguint aquesta iniciativa, l'any següent, més d'un milió de dones europees i nord-americanes sortiren al carrer. Les primeres ho van celebrar el 19 de març i les segones ho van continuar fent el darrer diumenge de febrer.

El 8 de març

Amb l'esclat de la Primera Guerra Mundial, la pau es convertí en el leitmotiv de les celebracions del Dia Internacional de la Dona. I el 8 de març (segons el nostre calendari) de 1917 les dones russes, que feia anys que també ho celebraven, van sortir al carrer en demanda d'aliments i pel retorn dels combatents. Aquest va ser l'inici del moviment que acabaria amb la dimissió del tsar i la proclamació de la República. A partir d'aquest moment, el Dia Internacional de la Dona quedà fixat en la data del 8 de març.

Reivindicació de millors condicions de treball i de vida, i de drets polítics i manifestacions en favor de la pau, són alguns dels temes que es troben en l'origen de la celebració del dia 8 de març com a Dia Internacional de la Dona.

Amb el ressorgiment del feminisme, a finals dels anys seixanta i setanta, tornà a implantar-se la celebració d'aquesta data, que van acabar de corroborar les Nacions Unides, el 1977, en declarar el 8 de març com a Dia Internacional de la Dona.

Font: web de l'Institut Català de les Dones

Survivors


Las había vestidas y desnudas, con pintoresco traje de campesinas o complicados vestidos románticos que incluían guantes, sombreros y sombrilla. Algunas representaban niñas y otras mujeres adultas. Las había de rasgos groseros, infantiles, ingenuos, perversos… Los brazos y manos se alzaban a mitad de un imaginario movimiento de diversas posturas, como si los hubiese sorprendido así el soplo frío del tiempo transcurrido desde que las abandonó, o vendió, o murió, su propietaria. Niñas que al final fueron mujeres, pensó Julia, hermosas o desprovistas de atractivo, que después, alguna vez, amaron o quizá fueron amadas, habían acariciado esos cuerpos de trapo, cartón y porcelana con manos que ahora se consumían en el polvo de los cementerios. Pero todas aquellas muñecas sobrevivían a sus poseedoras; eran testigos mudos, inmóviles, que guardaban en sus imaginarias retinas viejas escenas domésticas, ya borradas del tiempo y la memoria de los vivos. Desvaídos cuadros esbozados entre brumas de nostalgia, momentos de intimidad familiar, canciones infantiles, amorosos abrazos. Y también lágrimas y desengaños, sueños reducidos a cenizas, decadencia y tristeza. Quizá, incluso, maldad. Había algo sobrecogedor en aquella multitud de ojos de vidrio y porcelana que la miraban sin parpadear, con la hierática sabiduría que sólo el tiempo posee, ojos inmóbiles incrustados en pálidos rostros de cera o cartón, junto a vestidos que el tiempo había oscurecido hasta dar un tono apagado y sucio a puntillas y encajes. Y el cabello peinado o en desorden, pelo natural –el pensamiento la hizo estremecerse– que había pertenecido a mujeres vivas.

Fragmento de "La tabla de Flandes", de Arturo Pérez-Reverte

5 mar 2010

Limpieza ("una nada llena")


Poema GNOSIS, de Beatriz Zuluaga:

¿Conoces el olvido?
Es blanco, dolorosamente blanco.
Acaso en un instante
se descorra un horizonte rojo,
y corramos tras él,
para sumir el blanco que nos pesa

y nuevamente es níveo el camino;
en las manos se prende la agonía
y dobla en las arterias la campana.
Quizá nos arrastramos...
porque es lento el camino y es tan blanco,
que se pierde el contacto con la vida.

¿Conoces el olvido?
Mira mis manos blancas, mi cabello,
la sangre que no tiñe,
el pulso que repite horas vacías,
y este grito callado en la garganta.

¿Conoces el olvido?
Mira mi sombra blanca...
y este lento camino hecho de nieve.